Avui 8 de febrer de 1939, he passat la pel Coll d'Ares.
Encara sóc al cim del Coll. En compliment de certes obligacions
(imposades voluntàriament) he trepitjat en el decurs del dia
la ratlla invisible on comença l'expatriació. Res no hi indica.
Ni la terra ni el cel, que són iguals. Però és cert.
I ple de conseqüències.
Escric sobre el passat del meu petit país i de la seva gent
perquè pateixo el mal de l'enyor.
Tot exili és trist i dolorós, té gust de cendra.
M'han obligat a sentir enyorament. El català exiliat no perd mai
l'esperança de tornar a Catalunya. Però de tota manera,
és una mutilació, t'han amputat la terra.
Com a mutilats de l'ànima, mutilats del temps que havia estat
injustament arrabassat per la injustícia i la violència. Del temps i la resta.
Perquè sabíem que, tot i recuperant la pàtria, no nosaltres seríem
el que érem quan vam haver d'abandonar-la,
ni la retrobaríem tal com era quan vam haver de deixar-la.
Dolça Catalunya, pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya d'enyorança es mor.
La guerra: els joves cap al front, la mort.
La guerra ho consumia tot,
i aquell soldat escrivia:
"No podia resistir-ho, tenia un dolor al pit,
una llosa m'oprimia, volia plorar...
Vaig resar per aquell home que havia matat,
lo seu rostre desfet mai no oblidaré"...
També els anys se'ls ha endut l'aigua
i ens han deixat només el riu per fer-nos companyia.
Encara sóc al cim del Coll. En compliment de certes obligacions
(imposades voluntàriament) he trepitjat en el decurs del dia
la ratlla invisible on comença l'expatriació. Res no hi indica.
Ni la terra ni el cel, que són iguals. Però és cert.
I ple de conseqüències.
Escric sobre el passat del meu petit país i de la seva gent
perquè pateixo el mal de l'enyor.
Tot exili és trist i dolorós, té gust de cendra.
M'han obligat a sentir enyorament. El català exiliat no perd mai
l'esperança de tornar a Catalunya. Però de tota manera,
és una mutilació, t'han amputat la terra.
Com a mutilats de l'ànima, mutilats del temps que havia estat
injustament arrabassat per la injustícia i la violència. Del temps i la resta.
Perquè sabíem que, tot i recuperant la pàtria, no nosaltres seríem
el que érem quan vam haver d'abandonar-la,
ni la retrobaríem tal com era quan vam haver de deixar-la.
Dolça Catalunya, pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya d'enyorança es mor.
La guerra: els joves cap al front, la mort.
La guerra ho consumia tot,
i aquell soldat escrivia:
"No podia resistir-ho, tenia un dolor al pit,
una llosa m'oprimia, volia plorar...
Vaig resar per aquell home que havia matat,
lo seu rostre desfet mai no oblidaré"...
També els anys se'ls ha endut l'aigua
i ens han deixat només el riu per fer-nos companyia.
×
![]()
Música Montse Castellà