Deixo la mar enrere i al davant els camins de la muntanya,
m’espera un llit fet d’esbarzers.
La guerra m’ha robat un fill i a canvi tot un poble m’acompanya,
s’eleva el nostre crit al cel.
Sigues forta Mare, cuida de tots,
jo me’n vaig a França.
No m’esperis, Mare, s’està fent fosc,
jo me’n vaig a França.
S’obre la porta dels veïns,
“aquí teniu: per tot jaç el fang i per tota manta l’esperança,
si és que encara us en queda quan escolteu:
qui són aquests salvatges!”
Però roja és la sang que a tots per igual ens recorre les venes
i baixa a riuades fins la mar, s’enfonsaran totes les preses.
I jo em pregunto, Mare, què ens espera
a la següent parada?
El tren desfila, Mare, i llença al vent
el que la mort li mana.
Aquest castell no té porta ni finestres, no puc sortir!
la mort és arreu, treballa dalt la pedrera
i a la tarda quan cau el sol…
l’ombra m’empeny als peus de la xemeneia,
m’empaita l’esperit del camp.
Mare, dóna’m vida, que aquí no en queda,
dóna’m vida, Mare!
Crida el meu nom, Mare, no vull morir!
dóna’m vida, Mare!
Seca’t les llàgrimes, germana,
tanca els ulls i enlaira’t per damunt dels teus records.
Pensa que els nostres fills s’abracen en un llit de flors i marbre.
Prepara’t per parir un nou món.
Mare, dóna’m riure, que estem en guerra!
dóna’m riure, Mare!
que l’arma darrera que ens queda és un gran somriure!
Dóna’m riure, Mare, que estem en guerra!
dóna’m riure, Mare!
que l’arma darrera que ens queda és un gran somriure!
Amb el pes del món carregat sobre l’esquena
s’enfonsa el castell.
Tants i tants morts han tenyit el cel de negre,
cantem per no oblidar.
m’espera un llit fet d’esbarzers.
La guerra m’ha robat un fill i a canvi tot un poble m’acompanya,
s’eleva el nostre crit al cel.
Sigues forta Mare, cuida de tots,
jo me’n vaig a França.
No m’esperis, Mare, s’està fent fosc,
jo me’n vaig a França.
S’obre la porta dels veïns,
“aquí teniu: per tot jaç el fang i per tota manta l’esperança,
si és que encara us en queda quan escolteu:
qui són aquests salvatges!”
Però roja és la sang que a tots per igual ens recorre les venes
i baixa a riuades fins la mar, s’enfonsaran totes les preses.
I jo em pregunto, Mare, què ens espera
a la següent parada?
El tren desfila, Mare, i llença al vent
el que la mort li mana.
Aquest castell no té porta ni finestres, no puc sortir!
la mort és arreu, treballa dalt la pedrera
i a la tarda quan cau el sol…
l’ombra m’empeny als peus de la xemeneia,
m’empaita l’esperit del camp.
Mare, dóna’m vida, que aquí no en queda,
dóna’m vida, Mare!
Crida el meu nom, Mare, no vull morir!
dóna’m vida, Mare!
Seca’t les llàgrimes, germana,
tanca els ulls i enlaira’t per damunt dels teus records.
Pensa que els nostres fills s’abracen en un llit de flors i marbre.
Prepara’t per parir un nou món.
Mare, dóna’m riure, que estem en guerra!
dóna’m riure, Mare!
que l’arma darrera que ens queda és un gran somriure!
Dóna’m riure, Mare, que estem en guerra!
dóna’m riure, Mare!
que l’arma darrera que ens queda és un gran somriure!
Amb el pes del món carregat sobre l’esquena
s’enfonsa el castell.
Tants i tants morts han tenyit el cel de negre,
cantem per no oblidar.
inviata da Lorenzo - 14/4/2019 - 23:29
×
![]()
Música i lletra: Rusó Sala
Album: Fil de Coure
Historiata
Omaggio ai catalani che hanno vissuto l'orrore dei campi di sterminio nazisti. Molti di loro non non sopravvissero all'esperienza e la maggior parte dei pochi che sono sopravvissuti sono ormai morti. Che questa canzone e questo video servano per dare un briciolo in più di luce a questo buco nero della nostra storia. Dedicata specialmente a Neus Català, Joaquim Amat i Piniella e a Montserrat Roig.
Homenatge als catalans que van viure l'horror dels camps d'extermini nazi. Molts d'ells no van sobreviure a l'experiència, i la major part dels que ho van fer, ja són morts. Que aquesta cançó i aquest video-muntatge serveixin per posar una mica més de llum a aquest forat negre de la nostra història. Dedicat especialment a Neus Català, Joaquim Amat i Piniella i a la Montserrat Roig